L’internat dels Germans Maristes.

L'institut de Figueres, en aquella època, tenia -si hem de parlar clar- una mica de mala fama. Era considerat un establiment ple de lenitats, de capricis i de coses amables. "A Figueres -deia la gent que parla d'aquestes coses- aproven a tothom..." Diverses animetes piadoses cuitaren de recordar-me aquestes negligències, i això m'aigualí una mica l'estiu.

L'institut de Girona era considerat, per contra, un establiment de costums acadèmics molt seriosos, per no dir severs. En el curs de les vacances, es congrià en l'ambient familiar la necessitat de corregir les fàcils combinacions figuerenques amb un desplaçament a la immortal ciutat. Hi ajudà el fet que els Germans Maristes tenien a Girona un internat que permetia als seus alumnes seguir oficialment els cursos de l'Institut. Això fou trobat pausible, i hom decidí internar-me des del primer d'octubre en el col·legi gironí.

Passà l'estiu i a primers de setembre començaren els preparatius de la marxa. Em compraren la roba, hi marcaren les inicials -la tia Teresa, que és tan cosidora, hi fruí a cor què cols-, el sastre envià el vestit d'uniforme. L'uniforme consistia en realitat en una gorra de les anomenades japoneses amb un galó platejat i un anagrama sobre la visera xarolada, en el qual es combinaven dues lletres: una H i una M: Hermanos Maristas.

El col·legi de la Immaculada està instal·lat en un edifici enorme, té un aspecte modern, però està construït sobre parets antigues.

D’entrada, pujats els esglaons i passat el rebedor, que tenia les parets adornades amb composicions fotogràfiques d’alumnes i de germans, es trobava una gran sala freda i desmantellada a la qual donaven les portes d’una sèrie d’aules i la capella. Aquesta sala servia per a fer-hi vetllades i repartiments de premis, i al fons hi solia haver un escenari transportable per a fer-hi comèdies morals i castes. La capella i la sala estaven separades per unes grans portes de fusta que podien treure’s fàcilment, cosa que permetia doblar les dimensions de la capella i donar, en dies assenyalats, a les solemnitats del culte, l’esplendor màxima.

Si es prenia a l’esquerra es veia al fons una gran finestra que donava al pati; es trobava l’escala per a anar als dormitoris i a les classes del primer pis i es passava per davant de la porta del despatx del director, que era al costat d’un local que tenia una finestreta en la qual es podien comprar llibretes, plomes i quaderns i que feia aquella olor especial que fan els llapis. Al capdavall d’aquest corredor hi havia l’escala exterior per a baixar al pati.

El pati era molt petit, amb tres o quatre arbres que hi agonitzaven, tenia la forma triangular i al fons un cobert que aixoplugava uns mingitoris negroides i infames. A les hores de recreu hi havia tantes criatures que no s’hi podia donar un pas. Aquest triangle era tancat a nord-est per una paret alta i lúgubre que separava l’edifici d’una casa que donava al carrer de l’Escola Pia habitada per un home piadós i maniàtic que anomenàvem en Pilotes, a nord-oest hi havia la planta del col·legi, que feia uns arcs sota dels quals ens redossàvem els dies de mal temps. Darrera dels arcs, unes grans portes de vidres cobertes de tela metàl·lica donaven als menjadors dels interns i dels germans, que eren separats per un envà. Al fons hi havia les cuines de la casa.

Aquest pati era molt miserable i tot el que contenia –terra, arbres i parets- era com esmolat i rosegat pel fregadís de les criatures. Tenia, però, un cantó obert a migdia sobre el qual corria una reixa aguantada amb pilars que deixava veure un paisatge de meravella, d’una qualitat extraordinària. Com que vaig passar tantes hores de la meva adolescència amb el front sobre aquells ferros, embadalit, mirant-me’l, el recordo amb agraïment i tendresa.

A sota del pati, en contrabaix, hi havia l’hort de Can Miralles i després s’estenia tota la ciutat de Girona –un paisatge de teulats d’una pintoresca vivacitat- i més enllà les terres del Gironès fins als contraforts de la Selva, de les Guilleries, de la Salut, de Rocacorba. Sobre aquest massís muntanyós, s’hi feia una concentració intensa en el cingle del Far, que semblava tallat per una destral sobre el cel i tenia un punt de duresa metàl·lica

El dia a dia.

L’hora de llevar-se.

La vida, a l’Internat, començava a dos quarts de sis del matí. En aquesta hora se sentien uns tocs violents de campana, el germà encarregat del dormitori sortia de la seva cel·la blanca i mentre –a l’hivern- girava ràpidament les claus dels interruptors i es posava a picar de mans.

El deixondiment era sobtat i espectacular, i cadascú reaccionava d’una manera personal sobre el soroll de molles que feien quaranta-cinc somiers bruscament sacsejats. Els matiners eren rars, però existia el xicot que a la primera palmellada saltava del llit, s’alliberava, d’una revolada, de la camisa de dormir i començava a vestir-se com si tingués pressa, d’esma, com un autòmat estrany. La majoria érem més tocatardans. N’hi havia que davant del xoc contundent quedaven mecànicament asseguts sobre el matalàs i començaven a parpellejar. Altres romanien una estona amb els ulls rodons oberts mirant, com si veiessin visions, el sostre o les parets de la sala. Altres obrien primer un ull, després l’altre, es passaven, després, l’angle del colze sobre els ulls per desensonyar-se i la primera cosa que feien en contemplar el món exterior era un enorme badall silenciós –la disciplina no en tolerava d’altres-, badall que solia acabar amb una ganyota de penjat que els agafava tota la cara. Els més recalcitrants arribaven a estirar els braços, feien sortir un peu sota la roba, lliurats a les dilatacions de la mandra, amb una enorme recança de deixar els llençols pintada en el mal humor de la mirada. Com que, de tocatardà, se’n ve de mena i el vigilant coneixia els alumnes que tenien el llit fàcil, tenia tendència a acostar-s’hi i moltes vegades n’hi havia prou, el vigilant es revestia de valor, estirava violentament la roba del llit, queien a terra llençol, vànova i flassades d’una revolada i hom quedava descobert i parat sobre el matalàs com l’àliga de l’escut austríac. Era desagradable i càustic.

Tot això passava en el més gran silenci, perquè era prohibit en aquella hora parlar o fer plagasitats. Només se sentia el nyigo-nyigo dels somiers pressionats o alliberats del pes de les criatures, el feinejar del vestir-se i els sorolls que fèiem en posar-nos les sabates.

Els interns es renten.

En pantalons i samarreta, els elàstics penjant, la tovallola, el sabó i el dentrifici a la mà, anàvem, tot seguit, a rentar-nos. El lavabo era una dependència del dormitori mateix, una peça quadrada que tenia a les parets una pica circular, imitació marbre, sobre la qual hi havia una vintena d’aixetes d’aigua corrent. El lavabo era un altre lloc de curioses observacions. Hi havia el noi que es rentava només les puntes dels dits i es passava una mica d’aigua als ulls i a la punta del nas, amb una timidesa invencible, com si l’aigua li fes horror o tingués por de refredar-se. Aquesta manera d’ésser contrastava amb la voluptuositat que altres sentien de submergir-se en l’aigua glaçada. Tot això, encara, era natural, perquè n’hi havia que miraven els plaers de la higiene tan a contrapèl que s’haurien posat una casulla fins a les orelles per evitar tot contacte de l’aigua.

El vigilant, plantat com un pal a la porta del lavabo, observava les ablucions i a la sortida examinava els replecs de les orelles del més reacis; si notava algun paratge equívoc els feia insistir en llurs ablucions fracassades.

Fer-se el llit.

Totes aquestes operacions duraven mitja hora i en aquest espai de temps venia compresa l’estona de fer el llit, cosa important! Hi ha persones que neixen amb una predisposició innata per a saber-se fer el llit, que coneixen com s’ha de posar la roba perquè el jaç quedi lligat i amable, que fan aquestes manipulacions amb la cura voluptuosa que hom posa en les coses de les quals s’espera un plaer indubtable. Altres, d’aparença hedonística més reflexiva, de disposició sensual més clara, no saben com sortir-se’n, es fan uns embulls amb la roba que no prometen res de confortable.

L’estudi matinal. L’empollar.

Quan a la catedral tocaven les sis campanades, ja havíem sortit, en fila índia, del dormitori i érem instal·lats a l’aula de l’estudi matinal. Aquest local tenia una gran finestra que donava sobre Girona, la Devesa, els plans del Gironès i les muntanyes. Solia coincidir la nostra instal·lació a l’aula amb el pas, per la ciutat adormida, del primer exprés de França. El vèiem passar, il·luminat i fantàstic, velocíssim, de la finestra estant. En el desmunt de la Devesa feia un xiulet nerviós i vibràtil que feia tremolar un moment la boira adormida en els arbres tocats per la claror làctia de l’alba.

En aquella hora, els treballs escolars es feien en comú, barrejats estudiants de comerç i de batxillerat –és a dir, tot l’Internat- i solien començar amb una oració que recitàvem d’una manera automàtica. Aquests treballs consistien, simplement, a asseure’s davant del propi pupitre i a fer allò que en llenguatge estudiantesc se’n diu empollar.

Per a cometre aquesta acció, els interns disposàvem d’una aula especial –que era, però, mica més mica menys, com totes les altres-. S’hi veia al fons, entrant-hi, la tarima, el pupitre i la poltrona del vigilant. A sobre, presidint, hi havia un tríptic de litografia de sants i de persones molt bones, perquè la Immaculaada era acompanyada, a la dreta, pel retrat del Papa i a l’esquerra pel venerable Josep Benet Marcel·lí Champagnat, fundador dels Maristes. Aquest home important aparentava estar molt flac i encorbat, tenia una mirada penetrant i fina i unes faccions tan dolces i enraonades que feia pensar en un Fénelon una mica més flac i ossat. Era representat amb una sotana, roquet i solideu i de la seva figura en provenia una simpatia bonària i delicada. A banda i banda del tríptic, sobre la paret, hi havia dues gran pissarres d’un negre emboirat de guix. Dels altres murs del local, en penjaven els mapes habituals dels continents, acolorits, i en un mapa a part hi havia la Península Ibèrica, amb dos quadrats en els racons, en els quals eren tancades, com en un corralet, les Illes Canàries i les Balears.

La Missa.

Fins a dos quarts de vuit no sortíem de l’aula. A so de campana –era l’ordre de concentració a la capella per oir missa de tot el personal de la casa- tancàvem els llibres amb un soroll sec i alegre. Formàvem la fila –de dos en dos- i a una palmellada del vigilant iniciàvem, en silenci, la marxa. Baixàvem l’escala, i la fila era engolida pel forat de la porta de la capella col·legial.

Els maristes no diuen pas missa. El capellà de la casa era mossèn Campol, un senyor seriós, alt, de galta inflada i pàl·lida, els ulls petits, recollit, d’una pietat una mica ombrívola, molt acurat en el vestir, que era catedràtic del Seminari. La capella era modesta, gairebé pobra. A l’entrada hi havia una mica de claror perquè la llum hi entrava per una finestra desproveïda de noses. Però al fons, cap a l’altar, la llum s’espesseïa: venia d’una lluerna molt baixa a dos metres de la qual s’alçava la paret altíssima d’una altra casa. Com si portés la ratlla al mig, la capella era partida per un corredor central, amb bancs a banda i banda. El sostre era de volta de canó, vella i baixa, que donava al lloc una certa, obscura espiritualitat. En els bancs de primer terme, hi sèiem la població escolar i darrera, la comunitat.

Mossèn Campol no era pas un oficiant cançoner. Les seves maneres eren més aviat expeditives i ràpides. En aquells bancs, s’hi estava bé. El silenci de la capella era agradable i calmant. Però tothom, qui més qui menys, començava de tenir gana. I era comprensible: la comunitat feinejava des de quarts de cinc del matí; nosaltres, de dos quarts de sis, el reverent devia haver preparat les seves tesis i lliçons una estona molt llarga. Les pretensions de l’estòmac són materials i vulgars, però ¿com s’hauria pogut evitar la transacció? En la naturalesa només hi ha transaccions generalment poc durables.

L’esmorzar.

A missa dita, sempre en fila, baixàvem al menjador. L’esmorzar era d’un clericalisme acabat; consistia en una xicra de xocolata a l’espanyola, un vas de cafè amb llet, una llesca de pa i un vas d’aigua. La xocolata era molt provincial, hi alternaven les marques de Banyoles amb les de la Trapa, era considerablement terrossa, d’un espesseïment desmesurat, d’un color rogenc-ocre esblaimat. El cafè amb llet contenia una quantitat d’aigua que a Girona era permesa de posar a la llet en la segona desena de la centúria que anem passant – però no pas més que la tolerada. Amb les crostes i la molla del pa ens dedicàvem a sucar una estona, a sucar, a sucar, a sucar fins que el líquid desapareixia i tot s’havia acabat.

La recreació i la marxa a l’institut.

Havent esmorzat, hi havia un quartet de recreació, per entrar en calor, al pati. Solíem jugar a pilota amb els peus o amb les mans. Llavors, l’obsessió infantil era el futbol, que començava de popularitzar-se. Mentrestant, amb la bossa darrera l’esquena, anaven arribant els alumnes externs, i tots plegats, a recreació acabada, pujàvem a les respectives classes, on ens esperava el germà encarregat del curs que estudiàvem. Era el moment de marxa a l’Institut. S’organitzava una llarga fila. La fila es posava en marxa, enfilàvem els vells carrers fent, en el silenci de la ciutat morta –de vegades érem un centenar de criatures-, un soroll endimoniat. En aquella hora, en aquell barri, només es veien taques negres –capellans i beates-que pujaven o baixaven escales.

El menjador.

El menjador, situat al fons de la galeria coberta del pati, era un rectangle de parets nues, de sostre més aviat baix, amb unes taules posades en formació paral·lela davant d’una tarima. Sobre aquesta tarima hi havia una tauleta en la qual prenia els repassos, disposant d’una visió panoràmica, el germà vigilant.

El menjador era tètric i fred, il·luminat d’una manera anèmica, i amb les parets gris-plom tenia un aire hospicià molt acusat.

Les taules eren per a deu alumnes i tenien un color entre negroide i rogenc; la llum s’esmorteïa a les fustes a través d’una greixositat que de tan antiga i sòlida semblava natural; un ribet de ferro resseguia les arestes de les taules, per evitar la devastació escolar. Cada alumne disposava d’un calaix per a guardar-hi el cobert i l’argolla del tovalló, marcada amb les inicials. Era rar el calaix que no contingués alguna crosta o rossegó de pa. Hom servia sense tovalles, directament sobre la taula.

L’hora de menjar

Asseguts quan érem tots al menjador, a un senyal provinent de la tarima, ens tornàvem a alçar per a la benedicció del repàs. Acabada l’oració de tràmit, s’obria la porta de la cuina i apareixia Delfí, un criat de la casa, un ésser braquicèfal i escardalenc, natural de Salt, amb la sopera a la mà. La sopa era el primer plat de diari, a dinar i a sopar. Només per les festes religioses molt assenyades apareixien uns macarrons sobre un fons roig o un arròs molt tocat de safrà amb uns musclos de clova descomunal. La sopa tenia com a característica una enorme vaguetat: consistia en un líquid tèrbol i molt clar dins del qual nedaven objectes rars, encara que variats: de vegades eren unes crostes de pa; altres vegades alguna grana amb algun fideu ondulat; rarament, algun esquerdís de carn. Com a fórmula de sopa uniforme i de cada dia era molt ben trobada: sempre tenia el mateix gust, fossin quins fossin els elements que en formaven part, de primer de gener fins per Nadal.

Aquestes invariables humitats anaven seguides, a dinar, d’alguna forma de cucurbitàcia –carbassons o albergínies- farcida amb elements diversos, encara que indiscernibles, o d’algun tomàquet que havia estat sotmès a un acompanyament semblant. Quan desapareixien del mercat, a tardor avançada, aquestes substàncies vegetals, hom les substituïa per la indefectible rodella de lluç venerable. En aquest segon moment, a sopar, apareixien la verdura a l’estiu i les seques a l’hivern: cigroons, llenties o mongetes blanques. La característica d’aquests elements era veure’ls presentats sempre una mica crus o fets una pasta. Mentre vaig ésser al col·legi tinguérem diversos cuiners, perquè és provat que l’ofici crea temperaments voleiadissos i poc arrelats. Cosa curiosa: ni una sola vegada no fou presentada la verdura en el punt just i equilibrat de cocció d’aquestes substàncies. Ni per atzar.

Després venia el gran plat: el bistec amb patates. Era el plat de reforç i no fallava ni un dia en tot l’any. Apareixia amb la precisió i la ineluctabilitat dels moviments dels astres. La característica més palesa d’aquest bistec era que, de set dies de la setmana, quatre no semblava carn adequada a l’alimentació de l’espècie humana. Era un cuiro de sola de sabata d’un virtuosisme, dins de la duresa, tan accentuat, que arribava a impressionar. Érem joves, teníem la dent esmolada i un estòmac predisposat a les adversitats; atacàvem el bistec concentrant totes les reserves de l’energia en els maxil·lars i, després d’una lluita aferrissada, el vencíem... de vegades. Quan aquest fet es produïa, nosaltres mateixos érem els primers estranyats.

Després, el repàs s’acabava amb un altre elements ineluctable: amb la invariable poma de les postres. Era corrent de dir que un company de Sant Miquel de Cladells, fill d’un il·lustrat propietari de pomeres, pagava el seu internat –era alumne de comerç- amb la tramesa, al col·legi, de grans quantitats de pomes de la collita particular. Potser no era ben bé així; el cert és, però, que en la nostra adolescència menjàrem una quantitat tan considerable de pomes, que de llavors ençà tenim entès haver fet, amb aquesta fruita, absolutament la pau. No n’hem, per delicadesa, menjada cap més, i si Déu ens dóna vida i salut no pensem menjar-ne mai més cap.

El dinar i el sopar es completaven amb un vaset de vi, que era d’acceptació voluntària i que generalment hom bevia molt de tard en tard. Era vi comprat per bo i treballat amb els pólvors que manipulen, amb honradesa i diligència, els comerciants del ram. Hom presentava el líquid embotellat en les ampolles de la famosa aigua de calç per a reforçar i fer venir gana que ha inventat i donat al mercat l’orde religiós sota del qual això està eixoplugat –car els Germans Maristas fan una aigua excel·lent per a fer venir gana. Davant d’aquelles ampolles era portat a comparar de vegades els repassos que fèiem amb la capacitat aperitiva que l’orde havia demostrat, i la comparació em feia entrar en una suor freda, per no dir glacial.

L’adolescència és molt sensible a les contradiccions de la vida; després tot sembla més natural. De tota manera, aquelles ampolles de color de tabac tenien un aspecte massa d’específic per a millorar el vi que hom servia a l’Internat.

No hi havia pas, en aquell col·legi, el costum de fer llegir trossos de literatura edificant a l’hora de menjar. Em sembla, si més no, que aquestes lectures haurien estat desplaçades: els plaers d’aquella taula no eren pas prou acusats perquè fos necessari corregir-los amb lectures i exhortacions morals. Per aquest cantó els repassos tenien una normalitat potser excessiva i transcorrien molt lluny de la gola i de tot esperit de pecat. Així, al menjador, es parlava. En el començament de les refeccions, parlava tothom molt baix. A mesura que anaven avançant, el to anava pujant i al final tothom parlava com els comensals dels banquets polítics: més aviat alt. No hi ha com menjar poc i malament per a caure en el verbositat. És demostrat per als banquets polítics i els internats. De tant en tant, el germà de la tarima feia dringar una copa amb el seu cobert. Es produïa una encalmada que durava poc –un instant.

Aquests àpats s’acabaven alçant-se tothom dret i resant una acció de gràcies. Després, fèiem un sospir i sortíem a fer quatre salts.

Les classes de la tarda.

La seva organització:
Dinàvem i després d’una recreació de tres quarts, al pati, pujàvem cap a les aules. Cada curs de batxillerat tenia al davant un germà, el qual feia de repartidor de totes les assignatures, fossin del ram que fossin. El professor encarregat del cinquè curs, per exemple, havia d’explicar la Física, la Història de la Literatura, la Psicologia, la Lògica i la Fisiologia. Era una mica carregat, però el personal religiós treballava.

Per als germans, aquesta organització, tot i treballar sobre un programa d’iniciació, resultava fatigosa. És normal que hom conegui una matèria millor que una altra. Haver de passar de la poesia de Góngora a la descripció de la tràquea, de la mecànica dels fluids a les doctrines de la voluntat i de les característiques més importants de les cucurbitàcies era molt fort. Les matèries eren elementals; però les coses elementals, si realment ho són, han de tenir una precisió concreta, sigui falsa o aproximada. Els germans començaven el curs amb bons colors a la cara, però a mesura que l’any avançava s’anaven esgrogueint i esblaimant.

El senyor Saurina:
En la jerarquia del Col·legi, només hi havia un professor laic: el senyor Saurina, que professava la Cal·ligrafia i el Dibuix, tant el lineal com el d’adorno. El senyor Saurina era un jove alt, ple, olivaci, l’ull d’una grogor rogenca, el cabell negre, lluent i planxat, de mirada oliosa i sentimental. El senyor Saurina tenia molt mal d’humor, era enèrgic i ordenat i no es deixava pas pujar a cavall.

La pedagogia marista:
Les classes de la tarda duraven fins a les set, amb una interrupció, a les cinc, d’esbarjo al pati.
Aquestes classes del col·legi eren un simple reflex de les de l’Institut, amb l’advertència, només, que si l’Institut, generalment parlant i fent les excepcions que no precisaré, però que tots els qui hi passaren en aquesta època faran, era un barret de rialles, la pedagogia del col·legi tenia un punt d’indiscutible serietat. L’ordre fundat pel venerable J. B. Marcel·lí Champagnat semblava tenir, llavors, el do d’emmotllar-se a la realitat. Ja ho veig, em sembla, posar de manifest en descriure sumàriament l’esperit del col·legi de Palafrugell. ¿Qué volíeu tenidoria? Us donaven tenidoria. ¿Qué volíeu el segon ensenyament de l’Estat? Us donaven el que s’assemblava més al segon ensenyament de l’Estat. ¿Qué per ventura aspiràveu a posseir el comerç, un comerç que no capfiqués gaire, que l’escriure no hi faci perdre el llegir, que serveixi per a anar endavant? Us servien aquesta classe de comerç absolutament ben imitat. Només cal aclarir un petit fet, que és aquest: així com totes les formes de l’ensenyament de l’Estat eren en aquella època –ignoro el que després s’esdevingué i la situació actual- una activitat burocràtica automàtica, la preparació a aquest ensenyament feta pels Maristes tenia més bona fe, era duta a terma amb més tenacitat, amb una disciplina més constant. Els catedràtics, generalment parlant, complien un tràmit. En el col·legi hi havia un factor d’amor propi i de treball innegable. És clar que aquestes virtuts no eren pas suficients per a remoure l’obtusa concentració mineral dels qui formàvem part del material humà escolar. Així i tot, el que aprenguérem i assimilàrem en aquells anys d’Institut, ho deguérem, principalment, als germans.

L’establiment oficial era un organisme adormit dolçament en les facilitats del monopoli de l’ensenyament secundari. El col·legi, per contra, vivia en règim de lliure concurrència, i això espolsa la son i fa mirar endavant.

Els pseudònims despectius:
Així, doncs, el gran problema de les hores de classe del col·legi consistia a passar el temps d’una manera entretinguda, de la manera més entretinguda possible. El fet d’haver-hi, en aquestes classe, una considerable quantitat d’alumnes alliberats del perill d’ésser preguntats l’endemà al matí, i per tant, dedicats a la pura vagància, feia que les plagasitats no tinguessin fi. Els professors de l’Institut eren els enemics situats, diríem, en un pla superior. Els germans del col·legi eren l’avantguarda, la tropa de xoc de l’animadversió. Quan l’alumne tenia feina es convertia en un angelet. Entre els alumnes desvagats, però, i el germà que tenia cura de la classe es produïa un camp de batalla callat, sord, continuat. Els germans no eren pas coneguts pels noms, més aviat estranys, que ostentaven en religió: Hilarió, Damas, Venanci, Honorat, Justí..., sinó per pseudònims despectius: la Lluna, el Mico, la Xibeca, el Gras, el Famós... El professor que no arribava a imposar-se des del primer dia passava el curs desbordat, inquiet, lluitant com un nàufrag davant de la rebel·lió sempre latent de la incontenció aguantada per un cabell.

El dormitori

El dormitori estava situat a l’últim pis del col·legi de la Immaculada.

Era un enorme dau rectangular, enrajolat amb mosaic, les parets enlluïdes amb una tonalitat plom clar, completament nues, amb tres columnes de ferro al passadís central, que aguantaven un embigat metàl·lic. El dormitori, obturat a migdia i a ponent, s’obria sobre el pati per tres enormes finestrals de punt rodó, sense finestrons, la llum dels vidres esmorteïda per una reixa del filferro clara. Al matí, la claror hi era obsessionant: a la tarda, més suau. El local tenia la fredor d’un magatzem, semblava un stand per a posar-hi màquines.

Quaranta-cinc llits, en files paral·leles, s’arrengleraven d’esquena als finestrals. En els angles extrems de la sala hi havia una cel·la feta amb draps blancs que quadraven el racó. Eren les cel·les dels vigilants. Dels llits que ocupaven, en sortien uns ferrots verticals, lligats per dalt amb uns altres penjats a la paret. Aquesta espina de ferro formava com un tabernacle cobert amb unes teles blanques. A la nit, a les cel·les, hi havia sempre llum –una bombeta recoberta amb un paper rogenc-, i si el germà feinejava darrera de la tela es veia projectada una ombra enorme i estrafolària que de vegades arribava fins al sostre. De dies, veure sortir el germà, tot vestit de negre, del tabernacle blanc, era un cop d’una sorprenent teatralitat.

Cada intern tenia el seu llit, la seva tauleta de nit i una estora d’espart, sobre el mosaic. Els llits eren de ferro i tenien la corresponent capçalera, que feia un arabesc simètric i metàl·lic al voltant d’una estampeta de colors industrials, enganxada amb cola al centre del capçal. Eren coberts d’una vànova blanca, les coixineres eren blanques i la barana del peu dels llits era utilitzada per a estendre-hi la tovallola blanca. Hom utilitzava el matalàs per a planxar els pantalons i per a donar-los una absoluta verticalitat. La tauleta de nit era una caixa baixa, pesada i anacrònica, pintada de color de xocolata, amb un calaix per a les coses d’ús personal i un departament inferior, que es tancava amb una porteta, per a les sabates, el llustre, els raspalls, les provisions particulars de boca, els retrats de la família i els petits secrets personals. El reglament bandejava l’orinal singular. Les maletes dels alumnes, amb la roba d’ús corrent, dormien sota els llits, de vegades mig tancades, com si fessin un badall, amb aquesta capa de pols que sempre acaben tenint les maletes quan estan parades.

Tot plegat era senzill, d’una fredor glacial, ventilat, però gelat, d’una simplicitat desgavellada sota un ordre aparent. Si no hagués estat pel somiqueig dels somiers, que convidava a estendre-s’hi a qualsevol hora, el dormitori hauria semblat un establiment casernari, modern i racional.

L’hora de dormir.

Havent sopat, a dos quarts de nou del vespre, sortíem del menjador, entràvem un moment a la capella a cantar una salve –que solia sortir esquifida de greus i esquerdada d’aguts-, i després, en fila índia, sense dir res, arrossegant els peus, pujàvem l’escala del dormitori. Era l’època gloriosa de les camises de dormir, llargues fins als peus, ribetejades del coll i de dant amb un filet vermell o blau. Enfilàvem les camises i quedàvem tots ensotanats de blanc. Després, un darrera l’altre, anàvem despareixent sota els llençols. Hi havia un moment en què els quaranta-cinc somiers grinyolaven simultanis i semblava que un mecanisme estrany es posava en moviment. Però després –el germà anava apagant els llums un darrera l’altre mentre la llum roja de la bombeta de la cel·la s’anava accentuant- el soroll minvava d’una manera lenta fins que la immensa sala quedava en pau. Sobre aquest primer pla de silenci queien llavors, plenes d’imponent majestat, greus i espaiades, les nou campanades de la catedral. Però de sobte, mentre les campanades difonien en l’aire com un color de bronze flotant, ens arribaven de la caserna les notes de la retreta, deliri de cornetins, trompetes i timbals. Totes les innombrables campanes de Girona s’afegien llavors al guirigall militar i durant tres o quatre minuts en l’aire flotava una tempesta de sonoritat. Després, tornava el silenci pregon i llarg.

Mentrestant, el germà vigilant, amb uns rosaris a la mà que feien un sorollet d’avellanes buides, començava a passejar amunt i avall de la sala, amb un pas lent i assossegat. Aquests passos monòtons ens feien l’efecte d’un sedant. Del llit estant, en la semiobscuritat, vèiem passar una ombra negra que en acostar-se a la cel·la s’enrogia vagament, per a tornar-se a fondre, de tornada, en la foscor incerta de les parets blanques. El moment era delicat. Hi havia alumne que, a penes ajagut al llit, quedava adormit com un soc. Era corrent sentir, llavors, de sobte, que un o altre es posés a somniar en veu alta, de vegades cridant. Enmig del gran silenci del dormitori, aquests monòlegs extravagants, incoherents, barrejats de vegades amb panteixos d’angoixa i de basarda, amb exclamacions d’eufòrica deslliurança tenien una ressonància que sovint ens feia por i ens glaçava. Gairebé totes les plagasitats que es produïen en el col·legi eren proclamades per algun còmplice en els seus somnis nocturns. No hi havia res segur i tots els misteris de la casa sortien a la superfície per aquest camí tèrbol del subconscient indiscret i agitat.

El primer director del col·legi que coneguérem fou el germà Hilarió, que era un excel·lent matemàtic.

Aquell director era un francès obès, enorme, d’un moviment de sacsons a tot el cos tan permanent i agitat que sota la sotana destenyida i baldera que portava semblava que hi havia gent a dins. S’ofegava, caminava amb dificultat, bufava, esbufegava, gemegava i, quan es deixava caure al seient per reposar, tota la carn se li desplaçava del cantó a què es decantava. Semblava estar format de matèria plàstica. Tres considerables sotabarbes li penjaven del cap en forma de pera i li tapaven gairebé el pitet blanc. Per contrast amb la seva imponent, diluïda humanitat, el cap se li feia petit i les faccions, menudes, se li dibuixaven. El director tenia una cara intel·ligent i fina i darrera d’unes petites ulleres d’or els ulls tenien una insondable, humana, ironia bonària. Era ros d’un groc rosat, desproveït de cabells, i parlava amb un accent francès molt accentuat.

El procurador

Davant de la tenidoria, el director tenia fama de tenir poc coratge, d’ésser un home una mica abandonat i de portar l’administració d’una manera poc precisa, sense passió ni avidesa. Corria la notícia –que probablement era certa- que el col·legi estava endeudat amb els proveïdors de queviures de Girona i amb els magatzems de vitualles. Per totes aquestes raons, sens dubte, a l’època de la seva direcció es menjà amb una mica més d’abundància i qualitat que en les altres.

Sigui com sigui, veiérem arribar molt sovint, en el seu temps, i de la manera més impensada, un germà al qual deien el procurador –el procurador de l’ordre- i totes les seves vingudes coincidiren amb la producció de crisis culinàries: la qualitat desapareixia, les racions s’escurçaven. El procurador era un home envellit prematurament, un francès vell, tibat i nasal, desproveït d’amenitat, eixut de paraules, de mirada dura, flac, amb un pèl fort a la pell blanca i un ull groguenc sota una cella espessa i prominent. Durant les seves estades se’l veia passar pels corredors sempre enravenat, amb un paquet de papers sota el braç. Si ens hi creuàvem, feia una lleugera inclinació amb el cap i una petita rialleta irònica li aflorava als llavis. Sense tenir cap notícia concreta, ens acostumàrem a pensar que el procurador era l’enemic de la casa.

Totes aquestes coses, però, formaven part de les relacions entre el director i el seu orde. Hauríem pogut perfectament deixar-ho estar. Era impossible. Teníem més simpatia pel director que per l’altre. La diafanitat administrativa de l’estiracordetes era probablement indiscutible. Però donàvem raó a la suposada víctima de les seves hipotètiques maquinacions.

Com tots els homes molt grassos hauria hagut de fer un esforç massa gros per a prendre un posat irascible, per a encoleritzar-se. De fora estant conservava la calma; de fet, però, estava molt aclaparat. Quan el procurador arribava, desapareixia de la nostra vida i només el vèiem a l’hora de la missa. Ens feia llàstima.

L’esforç que feia per mantenir el bon humor ens el feia doblement agradable. Una vegada, en plena crisi administrativa, s’acarà amb un noi ja gran, que tenia una mena d’impossibilitat física per a comprendre els trencats.

-Els trencats?- li digué amb una estentòria rialla rabelaisiana-. Són això; escolta un moment: imagina’t que tu ets un ase i que jo et pujo a cavall. Tu peses cinquanta quilos i jo cent trenta... Això és un trencat. El qui va a sobre és el numerador i l’ase de sota el denominador... As-tu bien compris?

Les notes

Els grans moments del director eren els que passava presidint la proclamació dominical de notes, cerimònia important que tenia lloc, després de l’ofici, a la sala d’actes del col·legi. El director pujava a una estrada i s’asseia davant d’una taula coberta per un drap de vellut rogenc esmolat pel fregadís, sota una litografia de la Immaculada. Al seu voltant, formant una corba presidencial solemne, s’asseien els professors de la casa. Hom començava pel primer curs. El professor de torn llegia primer, els sobresalientes. Els alumnes afectats per aquesta qualificació s’alçaven amb un aire una mica petulant, empolainats, riallers i xirois, i pujaven a l’estrada. El director, voltat d’una aura d’optimisme, enriolat, els lliurava un cartronet en el qual constava la nota obtinguda per a satisfacció personal i de la família. Els qui tenien notables es presentaven amb un aire de grisor i de mediocritat que no excloïa pas la suposada tenacitat. Els simples aprobados presentaven un aspecte pansit i insegur, miraven de cua d’ull la concurrència i semblaven sorpresos d’haver arribat a tant.

El director tenia, per a cada categoria i per a cada alumne, una paraula d’esperit i d’encoratjament, precisa i ajustada.

Quan cridaven els noms dels suspensos els costava molt d’alçar-se del banc. Es veia l’esquena d’un noi que pujava lentament sobre el panorama de caps. Després, moixos, encorbats, aclaparats, anaven cap a la presidència. En veure’ls arribar, els professors feien una dissimulada rialleta de conill, notòriament satisfeta, plena de curiositat. Els havien fet patir tant, durant tota la setmana, que bé podien permetre’s la llibertat de riure per sota el nas, una mica, en aquell instant! El director contemplava la seva arribada amb una cara situada entre la severitat irònica i un bonhomia que a penes dissimulava.

-Ja tenim aquí –deia el director en veu alta- la colla de Sant Crispí...!

Tothom feia una sorollosa rialla i l’espatlla dels suspensos accentuava el seu aclaparament. El director reaccionava a l’acte, la tallava en sec amb un gest violent, feia marxa enrera i tohom callava. Després, en un to sever però planer, els feia un sermonet sense fel, ple d’estímul i tocant l’amor propi. Aquests sermons solien donar resultat. A l’època d’aquest director, que fou la més activa des del punt de vista de l’ensenyament, la qualitat de la cuina pujà i el nombre dels suspensos anà de baixa. A la dels seus successors passà el contrari: l’ensenyament s’afluixà, hi hagué més suspensos i la cuina fou més administrada.

El famós

Aviat perdérem aquell voluminós i bonari director. En el professorat de la casa hi havia un senyor al qual dèiem el Famós, perquè a propòsit de qualsevol cosa utilitzava l’adjectiu famoso. El famoso químico Gay Lussac" o "Eso es una famosa tontería...", deia pronunciant famoso arrossegant la essa, com si la paraula portés cua. Aquest senyor, que també era francès i aparentava tenir una cinquantena d’anys, tenia un aspecte elegant i vestia d’una manera acurada. Era alt i ple, rosat de pell, els cabells, rars, platejats, de faccions correctes, el front elevat i actiu, de gascó important. Solia portar-se a la boca un broquet de mentol molt fi, per desacostumar-se, sens dubte, de fumar.

El Famós aprofitava totes les ocasions i tots els defectes o les anomalies que observava, vingués o no vingués a tomb, per a deixar caure aquesta frase estranya: "¡Ah, si yo fuega diguectog...!"

Pronunciava les erres a la francesa, amb un toc de violoncel greu.

Un any, en tornar de les vacances d’estiu, ens el trobàrem instal·lat a la direcció, amb uns aires de superioritat, molt tocat i posat. El nomenament degué, però, ésser provisional, perquè molt aviat fou substituït per un altre: pel germà Hilari-Josep.

Aquest senyor era un vellet actiu i esperitat, de parlat atropellat i confús, que no estava mai quiet. Era molt blanc de pell i de cabells, però els ulls enfonsats i la concentració de les celles espesses i les arrugues del front li posaven una ratlla fosca a la cara. Era sec i musculat i amb aquesta figura corria sense parar per sales, cel·les i corredors com si anés a apagar foc. Les revirades brusques i els seus moviments sobtats li feien voleiar les borles dels cordons i la campana de la capa. Era un remolí d’activitat.

La seva administració

Resultà, positivament, un bon administrador. No veiérem mai arribar, durant l’etapa del seu comandament, la inquisitorial figura del procurador, amb els papers de la comptabilitat sota el braç. Vull dir que el decandiment es produí, ara, sense necessitat d’ordres superiors. El nou director portà les coses amb molta perfecció. La composició de la sopa es tornà tan incerta com l’existència del moviment continu. Les granes prengueren un aspecte envidriat, cru i eixarreït, durant trimestres i trimestres seguits. Menjar la carn esdevingué un afer tan seriós i difícil com perpetrar un acte d’heroisme sublim. El cafè amb llet matinal es convertí en un líquid d’emboirada ingravidesa. Les pomes de Sant Miquel de Cladells foren comprades a l’engròs i en el moment de la collita i servides amb una parsimònia estricta. El col·legi, com a entitat comercial, reprengué el lloc que mereixia en el sistema de la solidesa creditícia gironina. Hom tapà el forat disposant de la resistència dels nostres estòmacs soferts. En els annals oficials de la casa, l’època d’aquest director serà sempre tinguda per una de les més pròsperes i brillants. El món és així.

Les notes

Dintre del nou ordre, la proclamació dominical de notes perdé importància ràpidament. Es convertí en una cerimònia de simple tràmit, sense interès. Les qüestions de l’ensenyament foren negligides i hom concentrà l’atenció en les de comportament. El nombre de suspensos esdevingué irrisori i el de sobresalientes assolí una gran esplendor. Hom donà tota mena de facilitats. Quan hom veié, en els afers de conducta, que una explicació qualsevol, mentre fos una mica aparatosa i tingués una punta de misteri, podia convertir una falta greu en una simple plagasitat, hom veié el cel obert. La disciplina es relaxà per sota i es conservà exteriorment. Però això era inevitable, perquè és molt difícil de mantenir una disciplina seriosa en un conjunt d’estòmacs displicents i agitats.

Comparació amb l’època del germà Hilarió.

El nou director resultà un zelante. A l’època del seu antecessor, el col·legi tingué un esperit liberal i tolerant, molt més obert que el de l’ambient de clericalisme d’estampeta, puntós i minúscul, que imperava a Girona en la segona desena del segle. Potser algunes famílies –les dels estudiants notòriament destinats, a la llarga, a altres quefers- trobaren, llavors, que els nois creixien una mica collfreds i es queixaren a la superioritat. El cert és que hom observà un canvi radical de tendència.

Les pràctiques religioses prengueren més volum i més relleu i una desorbitada importància. Els nois perderen espontaneïtat i augmentà la vida clandestina. Només comptaren les aparences. Per ésser tingudes en bon concepte, les criatures, quan, els dies de passeig, descobrien un capellà llunyà, feien una cursa folla per veure qui li arribaria a besar la mà primer. "He estat jo!", deia cridant un galifardeu: "Mentida, he arribat jo el primer!", contestava, bufant, un altre galifardeu. El sacerdot quedava tot confòs i sorprès i no sabia com treure’s de sobre aquell estol de criatures dominades pel frenesí polèmic. Llavors arribava el germà, el qual es desfeia en elogis dels seus propis alumnes. "Son tan buenos cristianos –deia-, tan buenos..." El capellà, que cada vegada hi entenia menys, deia: "Sí, sí...", i es posava a caminar més de pressa.

Anècdotes.

Deixar d’anar a combregar un diumenge es convertí en una cosa molt malvista. Un dia que un intern deixà d’anar-hi per una raó pausible, el director es presentà a l’hora del desdejuni al menjador i l’escometé iracund i colèric:

-Usted es un ateo, un impío, un infiel...- digué amb el seu parlar mig francès, embarbussat i tumultuós-. Vaya usted a comulgar...

El xàfec sorprengué el noi mentre amb una crosta de pa sucava el fons del líquid de la xicra de xocolata. Quedà astorat, veient visions. Agafant-lo pel braç, el director insistí:

-Usted es un luterano, un calvinista, un "athée"...

El vigilant tingué grans detalls per a donar-li una explicació. Per altra part, amb el desdejuni mig engolit, era impossible que l’ordre del director es complís. A la fi, afluixà un xic i sortí del menjador, donant, però, mirades furibundes, la capa i les borles dels cordons fetes una voleiadissa. L’agitació que dominava aquell home ens impressionà durant molt de temps.

Però el que contribuí més, potser, a fer-lo esdevenir antipàtic als interns fou la tendència, implantada en el seu temps, de fer-nos aprendre cançons amb acompanyament d’harmònium en les estones que abans eren considerades de lleure i que es passaven al pati. Un any passàrem una bona part d’aquestes hores del primer trimestre escolar assajant aquest villancico:

- És com totes les cançons... No vol dir res! –contestà un altre company, encara més avorrit.

El passeig a la Devesa

Després de la proclamació dominical de les notes de la setmana –espectacle que a l’època del vell director fou força més pintoresc que estimulant-, els interns que arribàvem a la mitjana de punts per a anar a passeig pujàvem al dormitori. Allí ens esperava el germà Honorat, que havia d’acompanyar-nos a la Devesa. Quan tothom estava llest –els presumits, d’enllustrar-se les sabates; els futbolistes, d’inflar la pilota; els dandis incipients, d’ajustar-se el coll i la corbata-, el germà Honorat ens portava a la porta del col·legi i allí els alumnes millors –com deia ell- s’aparellaven formant fila. La darrera parella –els dos interns més alts- havien de portar-lo al mig.

Descripció

El germà Honorat era un francès més aviat petit, grassonet, barbamec, d’ulls grisencs i de faccions normalíssimes, la pell una mica flàccida, de color groguenc. Malgrat portar el barret una mica de gairell, era un home caut i prudent. Era l’element de la casa que parlava millor la nostra llengua, i això l’havia portat a haver d’arreglar molts problemes, perquè en realitat era l’intèrpret de l’establiment. Una tal capacitat li donà molt de prestigi davant de les famílies. En el moment de presentar-lo flanquejat de dos galifardeus més alts que ell, la composició de què forma part és poc agraciada i té un punt grotesc. Però així ho exigien les normes del reglament.

Com sempre que sortíem, ens eren formulades les reconvencions de tràmit: parlar baix pel carrer, no badar, i caminar amb compostura –molta compostura- i molèstia, no separar-se massa de la fila, saludar les persones d’hàbit i treure’s la gorra davant de les esglésies. Després el vigilant picava de mans i la fila es posava en moviment.

Els castigats

Com que la qualificació de les notes es feia més pel comportament que pels progressos en la instrucció, els "dolents" es quedaven al col·legi sense recança, amb un visible escepticisme. Perquè, una mala hora, qui no la té? A tots ens havia tocat alguna vegada, i ens tornaria a tocar fatalment. Els castigats, reunits en un racó d’una aula buida, s’aparellaven per escriure les líneas de la penitència. En una ocasió, em tocà d’escriure la frase "París es la capital de Francia" cinc-centes vegades seguides. Un cop vaig haver-ho fet una vintena de vegades, m’agafà la indolència de l’automatisme. En acabar –el càstig s’acabà per esgotament del paper- vaig adonar-me que n’havia escrites cent cinquanta-tres de massa. El càstig –cas d’ésser-ho- era estúpid. ¿Com no se’ls ocorria de donar-nos a traduir un parell de paràgrafs llatins?

(Girona, un llibre de records)