Maristes

El viatge apostòlic del papa Lleó XIV a casa nostra, més enllà de les tensions organitzatives pròpies d’un esdeveniment d’aquesta magnitud, va posar en evidència tant el caliu receptiu de la nostra societat com la personalitat del Papa: profunda, reflexiva i discreta. Va saber travessar les polèmiques sense alimentar-les i acollir les mostres d’entusiasme sense deixar-se’n enlluernar. El moment culminant del viatge va ser la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família, amb una benedicció pronunciada en un català de notable fonètica. Les imatges van fer la volta al món. Les làmpades que els fidels sostenien dins i fora de la basílica es van il·luminar simultàniament i van convertir l’entorn en una evocació de La nit estelada, de Van Gogh. Aquell esclat de llum no era només un efecte visual. Expressava una intuïció profunda que uneix Antoni Gaudí i Lleó XIV: la llum no existeix per enlluernar-nos, sinó per ajudar-nos a mirar més endins.

La llum només revela tota la seva intensitat quan dialoga amb la foscor. El dia anterior, a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, aquesta foscor no havia estat física, sinó psicològica i espiritual. Els testimonis que van interpel·lar el Papa van donar lloc a un diàleg d’una gran profunditat. Carmina, una dona jove, li va parlar de la depressió, aquesta malaltia silenciosa que afecta tantes persones, joves i adultes, i que omple la vida de foscor, d’aïllament i d’un dolor difícil de descriure. Va confessar que aquest sofriment l’havia portada fins a intentar llevar-se la vida, fins que un divendres va descobrir que Déu li oferia una segona oportunitat. La seva pregunta va brollar del més profund del cor: «On podem veure Déu quan la foscor és absoluta i ja no podem més? Com podem confiar en Déu quan sembla que res, ni tan sols un mateix, val la pena?». Lleó XIV, visiblement commogut, no va oferir respostes fàcils. Va reconèixer la depressió com una «malaltia silenciosa» i va recordar que la salut mental és una de les grans fragilitats de les societats que es consideren més avançades.

Aquest acompanyament als qui compartien les seves ferides va esdevenir un autèntic focus de llum. Més enllà de l’impacte mediàtic, el viatge va deixar un conjunt de conviccions que mereixen ser acollides: la necessitat de cultivar la vida interior davant la pressió del rendiment; la possibilitat de renéixer enmig de la nit; el perdó i les segones oportunitats com a camins d’alliberament; la dignitat inalienable de tota persona; la bellesa i l’art com a vies cap a la transcendència; la fraternitat, la compassió i la pau com a fonaments de la convivència.

Va ser, en definitiva, un viatge de llum. Però les estrelles només es deixen contemplar quan arriba la nit. També nosaltres descobrim sovint les llums més decisives quan travessem les nostres obscuritats. Potser la fe no consisteix a eliminar la foscor, sinó a aprendre que sempre hi ha una llum capaç d'orientar el camí. Només cal alçar la mirada.

G. Lluís Serra Llansana