Per mi l’estiu comença un cop acabat el curs escolar i celebrada la revetlla de Sant Joan. Els dies següents d’aquesta festivitat, és quan comences a sentir un petit pessigolleig a la panxa perquè t’has de fer la motxilla per marxar de campaments, colònies o de ruta. Preparar la motxilla és tot un procés. Sempre es recomana fer una llista amb tot el que has d’endur-te: roba còmoda, estris de neteja, la llanterna, plats i coberts, roba d’abrigar, sabates còmodes i unes de recanvi, la camisa, el fulard i moltes ganes de passar-ho bé. Tot un repte per no prendre tot l’armari i alhora no deixar-te res.
Els nervis augmenten la nit anterior a l’aventura i encara més quan puges a l’autocar i t’acomiades dels pares des de la finestra. I és que en aquell precís moment, comença el que serà de ben segur una experiència. Jocs de nit, dinàmiques, reflexions, el joc de vint-i-quatre hores, rentar els plats al ritme de King-Àfrica, excursions... I tot això amenitzat per uns monitors i monitores que animen i dinamitzen tots els infants partícips, encara que es presentin situacions adverses. Aquests, transmeten valors, aquells valors tan necessaris per viure en comunitat.
Han passat molts dies i ara toca tornar cap a casa. Quan arribes només fas que explicar tot allò que has viscut, els nous amics que has fet i el gran paper que han fet els monitors i monitores. I és que participar d’uns campaments, unes colònies o una ruta, és una sacsejada emocional molt gran, ja que vius moltes coses i lluny de casa.
Però aquestes línies les escric durant maig del 2020 a un país infectat per la COVID-19 i només em fan que venir preguntes al cap. Com serà aquest estiu? Seguirem confinats? I si hi ha un rebrot? Què podrem oferir als nostres infants? Hi haurà casals? I si tornem, com ho farem? Com serà la retrobada? Tot són preguntes sense resposta nítida.
Si busquem al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la definició de lleure és la següent: “temps lliure del qual hom disposa fora de les ocupacions regulars per a distreure’s de les obligacions quotidianes.” Així doncs, és el moment en què tots i totes ocupem el nostre temps lliure en aquelles coses que ens agraden, ens apassionen o participem d’activitats no quotidianes on ens ho passem bé vivint una experiència diferent de la resta de l’any.
Malgrat que actualment estiguem vivint un moment nou on la incertesa és la protagonista, com educadors i educadores socials i del lleure que som, cal que garantim el dret al lleure. El 20 de novembre de 1989, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Convenció sobre els Drets dels Infants, la qual a l’article 31 fa referència al lleure:
“1. Els estats membres reconeixen el dret de l’infant al descans i a l’esplai, a lliurar-se al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat, i a participar lliurement en la vida cultural i les arts.
2. Els estats membres han de respectar i promoure el dret de l’infant a participar plenament en la vida cultural i artística i han d’afavorir oportunitats de participació en activitats culturals, artístiques, recreatives i d’esplai.”
Durant aquests dies de quarantena i de confinament, els encarregats de garantir aquest dret, a part de la família, han estat les entitats especialitzades en el lleure (esplais, Agrupaments Escoltes, corals, el Tercer Sector...), les quals inverteixen el seu temps de lliure en fer gaudir els infants de manera voluntària. Durant aquests dies, aquestes entitats i associacions han reinventat el lleure i l’han fet arribar de manera telemàtica a cada domicili, per aquells infants que en volguessin gaudir. Poc es reconeix la feina que fan aquestes entitats especialitzades en l’educació en el lleure. Nogensmenys, molts infants no han pogut gaudir i participar d’aquests espais de lleure, sigui per falta de recursos tecnològics o perquè no participen d’aquestes entitats.
Però ara que s’acosta l’estiu, com serà el lleure? Des del govern han presentat diverses mesures per poder realitzar casals d’estiu. Mesures que parlen que els infants han de mantenir una distància de dos metres entre ells, on cal desinfectar l’espai i els materials cada cop que s’utilitzen, que hi hagi una comprovació diària de l’estat de salut dels infants, etc. Però realment els equips educatius dels casals d’estiu poden garantir totes aquestes mesures?
Un monitor o monitora pot garantir que els infants del grup mantinguin les distàncies de seguretat quan les activitats permeses són: esports i activitats sense contacte, jocs i esports d’aigua o jocs tradicionals a l’aire lliure. Per tal de poder complir les distàncies només se m’acudeix jocs i esports individuals, ja que col·lectius hi ha el risc de contacte i a més, es comparteix el material. I tot això, mantenint una ràtio d’1 monitor per 10 infants.
Un monitor o monitora, pot garantir l’estat de salut dels infants? I si hi ha infants asimptomàtics? Per tal de poder seguir el protocol que proposa el govern, hi haurà una persona responsable de prevenció i d’higiene, però n’hi ha un per cada trenta persones. Aquesta, rebrà una formació especifica sobre aquest tema, fent que tota la responsabilitat recaigui sobre aquesta. No seria més convenient formar a totes aquelles persones necessàries per desenvolupar un casal? Com més formació és tingui, més prevenció hi haurà.
Ens parlen d’uns casals d’estiu on hi haurà més contingut formatiu curricular que altres vegades i aquest combinat amb l’esport i el lleure. Però ens hem parat a pensar què necessitaran els infants en el moment que es puguin fer casals? Els nens i nenes porten tancats dos mesos a casa realitzant tasques escolars, si és que les han pogut fer, i ara a ple estiu els tancarem a una classe a realitzar reforç escolar? A més a més, caldrà gestionar les emocions, poder parlar del què hem viscut, de cuidar els nostres infants i joves, de poder parlar i treballar el dol i de les persones que ens han deixat durant aquests mesos de confinament, i gestionar la incertesa i la por a lo desconegut. I tot això, ho haurem de fer a dos metres de distància dels nostres infants i joves. Segons, el Departament d’Afer Socials i Família, comenta que en cap cas el distanciament físic ha d'esdevenir una distància social i emocional i que caldrà treballar a partir d’activitats emocionals i comunitàries per tal de contrastar el distanciament físic. Fins i tot proposa un banc de recursos en línia per poder treballar aquests elements, els quals es podran anar ampliant a partir de les experiències que els professionals es vagin trobant. Realment és viable tractar i treballar les emocions a dos metres de distància i amb mascaretes? On queden la proximitat i les abraçades? Tots sabem que una bona abraçada fa molt més que una activitat de les emocions.
I als equips educatius, qui els cuida? Estan preparats per abordar la gran dimensió de les emocions després del confinament? Estaran sobrevinguts per la situació? Estan prou formats per poder afrontar-ho?
A més a més, ens hem parat a pensar el cost econòmic que representa l’aplicació d’aquestes mesures a les petites entitats del lleure? I els recursos humans que es necessiten?
Totes aquestes mesures que s’han proposat són mesures que, personalment, em xoquen molt i que em generem molts dubtes i contradiccions. Per mi el lleure és una educació molt directe, de contacte, d’abraçades i d’educar en comunitat. De transmetre valors, de respecte, de poder compartir moments amb els altres nens i nenes o amb els equips educatius, però sobretot de joc, diversió i gestió emocional.
És evident, que ara per ara, ha arribat el moment de repensar el lleure que teníem entès fins ara. Cal tenir present els infants i joves han passat moltes hores amb les famílies, i n’hi ha que tenen un nucli familiar no tan fàcil com altres. Per tant, cal ser conscient de cada realitat i poder gestionar cada cas segons les necessitats de cada un d’ells. Potser serà un xoc tornar a estar en grups de deu persones quan fins ara s’han relacionat amb els que hi eren a casa. Pot ser, caldrà realitzar dinàmiques més individuals amb la finalitat que s’acabin sentint còmodes amb el grup.
Tota aquesta situació em remou i penso que la COVID-19 ha fet sacsejar tot el sistema i que posa en evidència moltes coses que fins ara no funcionaven i que per les necessitats del moment ens hem hagut d’anar adaptant, readaptant i reinventant en molts aspectes. Està clar que les plataformes digitals ha estat un gran aliat per seguir desenvolupant l’educació en el lleure, encara que no tothom hi ha tingut accés a aquestes.
Però com serà l’estiu? Les mesures seguiran sent les mateixes? Les famílies tindran por de portar els fills als casals? O ja els hi va bé que n’hi hagi per poder conciliar la vida familiar amb la laboral? A partir d’ara el lleure entra en una nova dimensió? Els professionals del lleure estan preparats per abordar aquesta situació? Estem exposant i exposant-nos en risc a les nostres famílies i a nosaltres mateixos? Es podran assolir els objectius previstos?
