Com a educadora social i treballadora del Centre Obert Compartir, al barri del Pinar, donaré la meva visió sobre tot el que envolta la paraula acompanyar, una de les tasques més importants i claus a la nostra feina. Treballem amb famílies en situació de vulnerabilitat que necessiten ser acompanyades i no oblidades en un barri on les seves característiques no són les més favorables. Treballem amb els infants i les famílies que necessiten ser escoltats, ajudades, estimades i compreses per la societat. Les diferents multi problemàtiques que es generen al barri dificulten, en ocasions, un acompanyament amb èxit ja que, hi ha algunes barreres com la comprensió de l’idioma i la cultura que generen interferències. A continuació, Funes, J. (2009) ens ofereix una definició d’acompanyar des de la perspectiva de l’educació social:
Acompanyar és fonamentalment I'acció de caminar al costat d'una persona, compartint alguna part de la seva vida itinerant. No es tracta de cap manera d'exercir de vigilants per impedir les equivocacions del camí. No es tracta tampoc d'exercir de protectors per evitar l' aparició de riscos en el recorregut. El qui acompanya no és una mena de professional prescriptor de receptes i remeis per a les equivocacions. Acompanyar sempre serà, de maneres diverses, compartir el pa en el camí. Sempre serà, tanmateix, una part del seu camí i adoptant la proximitat adequada, sense ofegar i sense fer sentir l' abandó. Alonso, I. i Funes, J. (2009) L'acompanyament social en els recursos socioeducatius. Educació Social (42).
Basant-me amb tot el que comenta Funes (2009), per mi acompanyar a les nostres famílies i infants és tenir presència, constància i amor.
Acompanyar des de la presència és saber que hi ha algú amb el que pots comptar diàriament, saber que no estàs sol davant les diferents situacions. Aquest fet, genera seguretat davant la pressa de decisions de les persones.
Acompanyar des de la constància és no deixar de fer-ho, ser continuats en allò que estem fent i ser continuats en la feina que fem amb elles i per a elles, donar el màxim sempre que puguem i ho necessitin.... Aquesta és una actitud de predisposició pel que fa el propòsit que t’has marcat amb la família o infant.
I per últim, acompanyar des de l'amor, vol dir estimar allò que fas i les persones amb les que ho fas, sentir-ho des de el cor i donar la millor versió de tu.
Pel que fa a l'acompanyament des del coneixement de l'Educació Social, acompanyar es tracta des d'una relació entre l'educador/a i usuari de suport i d'empatia on s'orienta a la persona durant el seu procés de vida. Aquesta relació sorgeix des d'un treball conjunt i una feina treballada prèviament passant per diferents processos i moments de la relació creant així un vincle. L'usuari i l'educador plantegen diferents objectius i estratègies per aconseguir-ho entre tots dos. També s'acompanya des de la perspectiva social i de diferents recursos socials perquè pugui crear una xarxa consistent i que també acompanyi. No només parlem de l'acompanyament amb educador i usuari, sinó que l'equip social del centre forma part de tot aquest procés coordinant-se i donant actuacions per aconseguir un acompanyament amb èxit.
L'acompanyament és un procés que es desenvolupa en equip, que és el que dóna sentit i suport a lot el procés i que coordina el conjunt d'actuacions que es realitzen
Als matins, al nostre centre, també disposem del servei matern infantil “Quitxalla”. En aquest projecte fem acompanyament amb les mares i/o pares amb fills de 0 a 3 anys. Durant aquestes sessions, l'educador o l’educadora referent manté un seguiment i una relació personalitzada i individualitzada amb cada família, fet que li permet trobar un espai propi amb un adult que l’orienta, el recolza, l’acompanya, l’escolta i l’ajuda a prendre les seves pròpies decisions. També s’acompanya a les famílies, potenciant i reforçant la seva funció cuidadora i protectora, i incidint en establir una parentalitat positiva. Per últim, es fomenta el coneixement dels recursos adreçats a la petita infància existents a la ciutat, tot realitzant acompanyaments per fomentar l’autonomia o fent sortides.
No podem oblidar l’acompanyament emocional, el moment en que nosaltres com a educadores acompanyem als infants i les famílies en tot allò que senten, així creant un vincle de seguretat i estant presents. Les emocions es troben al nostre dia a dia i formen part de la nostra vida. Els acompanyem de manera que cadascú trobi la seva emoció, li donin una sortida, les canalitzin, les expressin i així aconseguir un equilibri que afavorirà la seva salut mental.
Més que mai, em venen al cap diferents famílies que estant passant problemes de salut i que no han dubtat en buscar la nostra ajuda, el nostre suport emocional per no enfonsar-se i treure forces d’allà on no creien que tenien. Venen al centre buscant un reconfortament emocional positiu, per poder ser forts i no permetre una caiguda. Moltes vegades, volen ser escoltats o abraçats, també cal dir que aquest acompanyament que oferim es des de la necessitat que tingui cadascú, donant importància al fet d’acompanyar i no a la manera de fer-ho. No obstant si cauen, nosaltres estem allà per ajudar-los a aixecar-se. Parlem d’unes situacions familiars on la gran majoria tenen el suport familiar als seus països d’origen, fet complicat per establir un contacte directe amb ells.
És gairebé obligatori parlar del vincle quan fem referència a l’acompanyament, com també parlar de la barrera que aquest genera entre l’àmbit professional i personal. Des de l'acompanyament s'intenta generar una balança on es pugui equilibrar tot allò emocional i personal amb el professional. Però, moltes vegades això és un fet idíl·lic, ja que durant aquest procés acabes involucrant-te més allà del que ho hauries de fer i t’adjudiques un paper personal amb la família on pots perdre de vista el teu objectiu, cegant-te així amb una mirada de dolor cap a tu mateixa. Aquest fet provoca que el teu paper durant el procés sigui negatiu i la família arribi a crear una dependència amb tu o bé s’acomodin perquè saben que estàs allà per solucionar-li la vida.
I jo em pregunto, on està el límit d’acompanyar a les famílies?
A la nostra actualitat, acudeixen famílies que ja no participen en el nostre servei i que busquen, en algun moment en concret de la seva vida, el nostre acompanyament, la nostra ajuda i el nostre suport. Fins a quan hem de ser-hi pressents en aquestes? És un fracàs que acudeixin al centre després de tants anys d’ajudar-los i de dotar-los d’eines per poder ser autònoms?
Des de la meva opinió no ho és pas, el nostre és un servei d’atenció a totes les famílies de dintre del barri i de la ciutat, estiguin o no en situació de vulnerabilitat. És un orgull que després de tant temps, encara ens tinguin referenciats i ens busquin per ajudar-los, així confiant en nosaltres. Estem en un eix central del Pinar on, des del meu punt de vista, escassegen els recursos, ja sigui durant l’estada al centre o no, som un recurs d’ajuda, de suport, d’atenció i hem d’estar disponibles per atendre les diferents problemàtiques de la població. Com a educadora i persona que visc dintre d’una societat, és reconfortable ajudar als demés quan necessiten ajuda, a més li dona sentit a la meva feina i als meus objectius a la vida tant personals com professionals. Hem d’estar disponibles per ajudar-nos els uns als altres i viure en una societat empàtica on a vegades els altres necessiten ajuda o a vegades la necessites tu. Hem de ser, com bé la paraula diu, humans i així humanitzar molt més el país, que crec que encara queda molt per recórrer.
