La llengua com a tal no és sexista, és l’ús que les persones facin de la llengua la que la pot transformar en sexista. Tot i que no totes les persones tenen la mateixa visió del què és llenguatge sexista i del què no ho és. I per entendre-ho cal inicialment comprendre la diferència entre sexe i gènere.
Un error bastant freqüent és utilitzar la paraula gènere per referir-se a sexe. Quan diem sexe ens referim a les característiques biològiques i fisiològiques que defineixen a homes i dones.
L'anàlisi de gènere no és només l'estudi de la dona o l’home, sinó que és l'anàlisi de les normes, les creences, els drets, les obligacions i les relacions que situen a les persones de forma diferent en el conjunt de la societat. Aquestes relacions són les que anomenem de gènere.
En relació a la llengua, el gènere és una propietat que tenen els substantius, que els parlants coneixen i que afecta als fenòmens gramaticals de marcatge i concordança. A la llengua catalana els substantius es divideixen en dues categories: masculins i femenins. En els termes tradicionals es fa ús del masculí en els mots per a referir-se als dos sexes.
La relació del gènere amb el sexe és parcial i relativa. En els mots que designen éssers no sexuats o de sexe irrellevant per als humans el gènere és un fet històric i una pura arbitrarietat (per exemple llibre, desig i dragó són masculins, mentre que intel·ligència, paret i mosca són femenins). En els noms que es refereixen a persones o animals de sexe rellevant hi ha una correspondència en general entre gènere i sexe. Entre aquests noms distingim un grup reduït de paraules que associen el contingut semàntic de masculí i femení a lexemes diferents (home, dona, bou, vaca, pare, mare) i les paraules flectives (amb flexió de gènere), com nen-nena o escriptor-escriptora. Hi ha paraules de forma invariable però amb gènere implícit, com artista o internauta, que a efectes de concordança (un artista, una artista) es comporten igual que les flectives.
La llengua té un caràcter evolutiu, per tant, evoluciona al llarg de la història, i cada vegada que apareixen moviments, experiments, descobriments nous, canvia la llengua. Un canvi molt significatiu de la llengua, va venir acompanyat amb la incorporació de la dona al món laboral i en altres àmbits de la vida social, en general a la vida pública.
Aquesta incorporació, per dir-ho d’alguna manera, va obligar a que es creessin nous conceptes, o fins i tot que es canviessin el significat d’alguns conceptes, “ha comportat una feminització progressiva dels noms d’oficis, titulacions, professions i càrrecs”[1]. Un exemple el trobem amb la paraula jutgessa, on encara hi ha diccionaris que defineixen aquesta paraula com muller del jutge, tal i com s’entenia aquesta paraula al passat, però actualment ha canviat quan hi va haver una dona que oficiava de jutgessa.
Des del meu punt de vista, el llenguatge és l’instrument bàsic de la humanitat que ens permet interpretar el món i la realitat que ens envolta, però també transmetre i comunicar idees, sentiments, pensaments. Per tant, quan es fa ús discriminatori del llenguatge per ús de raó de sexe, s’està utilitzant un llenguatge sexista.
“Siempre digo hombre y mujeres porque aprendí hace ya muchos años, trabajando con mujeres, que decir solamente hombre es inmoral. ¡Lo que es la ideología! De niño, en la escuela, aprendí otra cosa: aprendí que cuando se dice hombre se incluye también a la mujer. Aprendí que en gramática el masculino prevalece. Es decir que si todas las personas aquí reunidas fueran mujeres pero apareciera un solo hombre, yo debería decir “todos” ustedes y no “todas” ustedes. Esto, que parece una cuestión de gramática, obviamente no lo es.” [2]
Paulo Freire exposa la gran desigualtat lingüística que existeix en la nostra societat, perquè ens han ensenyat a parlar i redactar en masculí. El fet d’estar educats amb aquesta llenguatge sexista provoca que en la quotidianitat també l’utilitzi. I és per això que l’educació hauria de ser una eina des de la qual es treballés l’ús d’un llenguatge que no discriminés o fes invisible a la dona, en textos legals, en llibre, en diaris i en la vida quotidiana en general.
A l’educació formal sempre s’ha ensenyat amb un llenguatge sexista. Tot i que s’ha de dir que al llarg del temps hi ha hagut canvis. Hem parlat amb una mestre de primària que actualment treballa a una escola pública, i li hem preguntat què s’està fent actualment per treballar en contra de la discriminació sexista i no només del llenguatge. Ella parla de la coeducació, entesa com a eina per a fer possible una educació que potenciï la igualtat d’oportunitats i l’eliminació de qualsevol discriminació per raó de gènere. Ens comenta que es treballen els valors, es treballa per aprendre estimar i valorar sense prejudicis. Es fomenta una educació inclusiva, de tots i per a tots. Es treballa a partir de la repartició de càrrecs, responsabilitats i funcions de forma equilibrada, en grups cooperatius heterogenis. A l'àrea d'educació física sobretot es donen les mateixes oportunitats a nens i nenes, sense diferenciar el sexe de cadascú sigui l'esport o habilitat que s’hagi de practicar. A les classes de tutoria, s'estableixen diàlegs sobre el respecte a la diferència i a la diversitat. Tanmateix, es duen a terme sociogrames, per poder revisar les relacions que es donen dins del clima de l’aula, per ajudar que siguin igualitàries i no discriminatòries.
Com a educadora social, al centre obert també treballem per una educació basada en la igualtat d’oportunitats i fugint de l’ensenyament basat en el llenguatge sexista. Es treballa amb les famílies, intentant que la figura paterna s'incorpori al seguiment socioeducatiu dels infants del centre, i que es tracti als infants de forma equitativa per edat i no per sexe. Adaptem les activitats esportives a les capacitats dels infants i no el sexe d'aquests. Repartim els càrrecs de les aules de manera homogènia, i per tant, tots passen per fer totes les tasques. I treballem la no discriminació per raó de gènere en el joc lliure, presentant als infants espais compartits de jocs, i dinamitzant les activitats per jugar tots junts. Tot i fer-ho és cert que en moltes ocasions hi ha xocs amb les famílies per l’educació que han rebut ells, diferent a l’actual.
És important que la línia de treball amb infants i adolescents es basi en tot el que s’ha comentat anteriorment, en l’ús d’un llenguatge i una pràctica no sexista.
Però tot i l’exposat, es continua utilitzant un llenguatge que, sovint, invisibilitza a la dona, amb l’ús genèric masculí, per referir-se a ambdós sexes. Tanmateix, gramaticalment parlant, és una forma molt vàlida. I és cert que en moltes ocasions ho utilitzem de manera inconscient, integrat en la manera de parlar, conversar, relacionar-nos i en la manera en com ens han educat.
Tal i com diu el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d'Estudis Catalans el llenguatge és:
“1 m. [LC] [FL] Facultat humana de comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor mitjançant un codi lingüístic compartit”. 3
Per tant, el llenguatge és la principal base de comunicació i de transmissió de cultura i valors d’una societat. Si utilitzem un llenguatge sexista reflecteix una societat sexista en la qual es discrimina per raó de gènere.
Si a l’escola s’utilitza un llenguatge sexista el que estarà ensenyant a la infància és a viure en una societat sexista? O hem de continuar lluitant per l’ús d’un llenguatge igualitari per arribar a un tracta igualitari sense discriminacions ni de sexe, ni de raça, ni de creences?
S’ha de treballar perquè els diferents professionals de l’educació canviïn aquesta realitat. Cal evitar estereotips sexistes que donen una imatge de què representa ser nen (fort, intel·ligent, treballador) i ser nena (sensible, bonica): així com la manera de vestir i de comportar-se. Cal evitar també, com ja he comentat anteriorment, la invisibilitat femenina; frases com “aquests colors són de nena!”.
Per evitar tot això, hauríem de canviar els hàbit lingüístics de la societat. Una manera de canviar és usant un llenguatge que no discrimini a la nena, noia o dona. Detectar aquell llenguatge que és sexista i buscar alternatives lingüístiques.
Si anem molt més enllà del llenguatge, cal canviar la imatge que tradicionalment es tenia de la dona. És important mostrar que la dona té capacitats de lideratge, té una opinió i que aquesta s’ha de valorar. Que no té la obligació de ser la responsable de les tasques a la llar, sinó que són responsabilitat compartides amb les persones que habiten la llar. Que un lloc de feina pot optar-hi tothom indiferentment del sexe o gènere.
La mirada de la societat ha d’anar encaminada a lluitar per un món d’igualtat entre les persones.
[1] Secció d'Assessorament de la Secretaria de Política Lingüística ; revisat per Eulàlia Lledó Cunill. (2005) Marcar les diferències: : la representació de dones i homes a la llengua. Barcelona: Generalitat, Departament de la Presidència. (p. 7)
[2] FREIRE, Paulo (2008). El grito manos. Buenos Aires: Siglo XXI. Pàg. 32.
