Maristes

Arribem al matí. Amb sort està tot recollit i només queden quatre plats d’ahir a la nit i algun llum encès... Piquem a les portes: “Bon dia!”. No hi són, i és una bona notícia: tots han marxat a la formació o a la feina. No sempre ens passa, això. En ocasions estan malalts o no s’han pogut llevar. I aquí comença el ball de fer equilibris entre els límits i l’empatia, de saber que han d’anar a la formació i de mirar més enllà del “No hi ha tornat a anar”.

La nostra és una feina d’acompanyament del dia a dia, tenint en compte que cada jove té un mapa diferent, una història única que l’ha portat amb nosaltres, però tots el desig de tirar endavant. Les llars no són només un lloc on dormir, sinó un espai per a la possibilitat, per sentir-se valorats, i on tenen l’oportunitat de ser ells mateixos.

Migdia. Comencen a arribar de la seva formació o feina, i hi ha dies que tot flueix. Seuen a taula, hi comparteixes l’àpat i pots aprofundir amb una conversa que comença amb el partit d’ahir del Barça però en què acabes parlant d’una germana petita i que enyoren la mare... Estan receptius, el dia els ha anat bé... Mires el teu company amb complicitat i recordes quan va entrar aquest jove (els teus prejudicis, les seves pors, la distància...). A vegades costa de recordar el camí fins a arribar aquí: el procés entre aquells primers dies, en què es feia difícil compartir i en què els joves no tenien clar on volien arribar, i aquest precís moment.

En canvi, altres dies pesen: no tenen ganes de parlar, saps que els passa alguna cosa... però  han construït un mur i no hi pots accedir. I sí, marxes cap a casa pensant que és difícil; resignada, també, rumiant una nova manera d’acostar-t’hi... I a vegades l’única manera és ser-hi. Perquè aquests dies també formen part de la seva vida.

El dia es va enfosquint i ja hi som tots, al pis. Alguns ja preparen el sopar i amb una mica de sort te’l deixen tastar, i mentre remenen la cassola et van explicant coses seves, o tu els n’expliques de les teves... mirades de reüll, records d’aquell dia passat, d’aquell jove que va viure al pis, de l’educador que ja no hi és...  Avui toca assemblea: una ronda per veure com estan, la neteja del pis (això és un clàssic!), la sortida que volem fer aquest trimestre, aquell altre curs...  i una mica de safareig abans de marxar.

I amb tot, els dies bons, les assemblees amb te i coca-coles, les tutories que arriben tard, les que fas anant a comprar, i els dies dolents... Els acompanyem i, sense l’obligació de ser-ho, som casa. Una casa que els ha permès créixer en autonomia i sentir-se capaços, ara sí, d’alçar el vol. 

 

Anna Palazón, directora de les Llars Champagnat Catalunya