Maristes

Els educadors de les obres socials maristes volem compartir amb tots vosaltres algunes reflexions sobre com hem viscut l’estiu als nostres serveis i sobre com encarem el curs que tot just comença per a alguns i continua per a altres.

Mirem de construir nous llenguatges, defugint de paraules que no per gastades acaben d’encaixar del tot en el que la nostra realitat social i educativa es troba emmarcada: no som herois, no som especialment valents i no tenim capacitats extraordinàries inherents. Ningú ens ho pot demanar això, però sobretot no ens ho hem de demanar nosaltres mateixos. El llenguatge és important perquè ens ajuda a estructurar i a estructurar-nos, ens posiciona davant la realitat i el context, ens ajuda en el procés de reflexió/acció.

Hem viscut un estiu complex i diferent, on la capacitat d’adaptació i l’agilitat en la presa de decisions han estat cabdals. No hi ha hagut gaire temps per a la reflexió, és cert, perquè la urgència social i sanitària que ens ha tocat viure no ens ho ha permès. En molt poc temps hem hagut d’assimilar això que en diuen “nova normalitat”, canviar processos i procediments i posar-nos-hi a fons. No tot ha anat bé, perquè no tot pot anar bé (allò que hem dit del llenguatge), però no deixem de tenir en l’objectiu la recerca de l’excel·lència.

A l’estiu hem tornat a acompanyar de manera presencial infants, joves i famílies a través d’activitats socioeducatives (casals d’estiu, acompanyament individualitzat, suport psicològic, campaments, dispositius de repartiment d’aliments...). I ho hem fet bàsicament amb molt de sentit comú. Dia a dia hem encarat el que ens ha tocat viure essent especialment sensibles, amables i disponibles. I n’hem après molt també. Els protocols i les normatives s’aprenen ràpid. Però potser l’aprenentatge més important és sobre la immensa capacitat de resiliència de les persones a les quals acompanyem. És cert que ens necessitaven, però no és menys cert que com a professionals hem de ser humils, acceptant en primer lloc els nostres límits.

De tot això, què ens pot servir de cara al futur més immediat?

Que la incertesa és un espai de cocreació, no una tanca al mig del camí.

Hi ha moltes coses per construir, però és a les nostres mans com fer-ho. Positivem el moment per les oportunitats que es generen, perquè de l’immobilisme no es derivaran respostes que millorin la nostra tasca social i educativa.

Que hem de tenir la mira llarga, però fer els passos curts.

Anticipem escenaris i planifiquem en el temps per estar preparats, però acceptem que la nostra acció social i educativa té lloc aquí i ara.

Que hem de treballar molt l’emoció, en sentit ampli.

En sabem molt d’acompanyar persones, de gestionar els moments dels altres. Exprimim al màxim les nostres capacitats professionals i personals per gestionar-nos també nosaltres mateixos. Integrem que és normal el que sentim davant l’actual context, permetem-nos que succeeixi i optimitzem els espais per poder treballar-ho, ressituant l’equip com a element central per a aquest acompanyament mutu. No estem sols, donem a aquesta frase tot el sentit que té.

Que hem de seguir sent agosarats.

Forma part de la manera com sempre ens hem definit, està escrit a la nostra història i hem sentit sovint crides en aquesta direcció: sortim de les nostres zones de confort i sortim a l’encontre. Mai més que ara té sentit. No hi ha excusa, hem de seguir estant, perquè tampoc mai hem estat tan necessaris.

No serem herois, però el nostre compromís es veu renovat en l’aquí i en l’ara.

 

Educadors obres socials maristes de Catalunya